Postimpressionisme
El postimpressionisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, desenvolupat principalment per artistes a França. Va ser una reacció contra l’impressionisme. El terme postimpressionisme va aparèixer per primera vegada després de l’exposició de Les Indépendants el 19 i havia de distingir aquest estil més radical del moviment preexistent amb el qual tenia una pertinença superposada. Per a pintors com Vincent van Gogh, Paul Cezanne o Paul Gauguin, el seu art era un pinzell amb la nova realitat de la vida moderna. Aquest moviment es va desenvolupar en una època que va presenciar enormes canvis filosòfics i socials, incloses les revolucions, la revolució industrial i els avenços en la ciència. L’art postimpressionista es caracteritza per un color cridaner, una composició atrevida i imatges sovint simbòliques. Les pintures intentaven transmetre una sensació d’experiència emocional. El postimpressionisme es troba entre els primers moviments veritablement moderns de l'art, i va ser també un dels primers esforços conscients per crear un nou estil que s'allunyés de les tradicions i influències europees. El nom del moviment prové d'un llibre escrit per Louis Leroy, anomenat "Les Indépendants", que és d'on va sorgir el terme postimpressionisme. Els artistes postimpressionistes feien servir colors vius i, de vegades, vistosos per infondre emocions intenses al públic. Sovint pintaven paisatges amb èmfasi en les condicions meteorològiques canviants i la llum natural. Els postimpressionistes van rebutjar la idea de pintar als seus estudis i van optar per pintar fora de la porta com realistes. Per tal de captar millor els canvis de llums i efectes de color, sovint pintaven ràpidament amb grans pinzellades mentre estudiaven la natura. Els pintors postimpressionistes van ser dels primers artistes moderns a pintar escenes realistes de la vida quotidiana. La inspiració per a l'art postimpressionista provenia principalment del camp francès. Van pintar paisatges propers a París i en llocs llunyans com Provença, Costa Blava i Bretanya, buscant inspiració de l’aire fresc fora de la ciutat. Molts dels artistes també es van inspirar en les obres de Vincent van Gogh i la seva sinceritat en la pintura d’objectes quotidians. Això va suposar un allunyament radical de les pràctiques artístiques tradicionals i va portar el postimpressionisme al front de la consciència general. Els pintors van utilitzar colors brillants que no es veien junts tradicionalment, amb un impast que crea textura i un color trencat per transmetre una sensació d’espontaneïtat i emoció. També van utilitzar juxtaposicions de colors intensos i antinaturals que no tenien por de sortir dels límits de les convencions tradicionals de pintura. La combinació de colors es va escollir específicament per les seves qualitats expressives. Això és contrari a la tècnica dels impressionistes, que consistia a construir capes de pintura fina per aconseguir un efecte més realista i menys expressiu. Els postimpressionistes van ser molt crítics amb l’impressionisme en el seu moment. No obstant això, alguns crítics han vist certes similituds entre els dos moviments. Tots dos van rebutjar el realisme com a tècnica artística de representació i van creure que els artistes haurien d’invertir més temps a estudiar la natura per poder captar tota la seva gamma de detalls en les seves obres d’art.